Visualització de contingut web

Antecedents histórics

El Museu de Belles Arts de València és el referent museístic més important de la Comunitat Valenciana. Des de la seua fundació en 1837 fins al moment actual, han transcorregut quasi dos segles, en els que ha sigut testimoni de nombrosos avatars units a l'esdevindre històric de la ciutat de València. Fonamentalment està format per una gran pinacoteca i un ampli fons de dibuixos i gravats, a més d'escultures, peces arqueològiques, fragments arquitectònics, fotografies i arts decoratives.

L'origen del Museu està relacionat amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que va veure aprovats els seus estatuts pel rei Carles III en 1768. En el si de la dita corporació es va reunir un xicotet nucli d'obres amb les donacions de mestres i alumnes, el conjunt de les quals es convertiria en la primera aportació important del futur museu.

En 1812, amb l'ocupació francesa de València, el mariscal Luis Gabriel Suchet, volent atraure a la causa napoleònica a les corporacions més influents de la ciutat, va expresar la seua voluntat de formar un museu amb les pintures, escultures, medalles i llibres requisats als convents de regulars. Recobrada la pau i restablit el govern nacional en 1813, les obres d'art van ser tornades als seus respectius llocs d'origen.

L'impuls definitiu per a la creació del Museu va vindre donat per les mesures desamortitzadores de 1835-1837 que van propiciar la formació de museus provincials de Belles Arts amb les obres d'art confiscades als convents suprimits. Les obres van passar primer a l'edifici del Temple i després al convent del Carme Calçat per a donar cabuda al nou museu, que finalment va obrir les seus portes al públic el 5 d'octubre de 1839.

L'any 1936, amb la Guerra Civil, el Museu va ser desmuntat i utilitzat com a magatzem del Tresor Artístic, traslladant part dels seus fons a Madrid. Al final de la guerra, i com a conseqüència de l'estat ruïnós de l'edifici, es va decidir traslladar el Museu al Col·legi Seminari de Sant Pius V, actual seu del Museu de Belles Artes de València.

Sala Martínez Campos 1913

Museu de Bellas Arts de València. Sala Martínez Campos en 1913

Visualització de contingut web

Directors del museu

Cúpula

Des de la creació del Museu de Belles Arts de València en 1837, la Comissió Científica i Artística del Museu Provincial va encomanar la seua organització i custòdia a l'Acadèmia de Sant Carles, raó per la qual la direcció del Museu va recaure en els successius presidents d'esta corporació. En 1913, per mitjà d'un reial decret de 24 de juliol, el Museu quedarà oficialment deslligat de la dita tutela, i es convertirà des de llavors en una institució autònoma dependent de l'Estat i regida per un Patronat.

Esta nova situació jurídica va comportar la creació de la figura del director del Museu, el primer dels quals seria l'historiador de l'art Luis Tramoyeres Blasco (1854-1920), des del seu nomenament el 20 d'octubre de 1913 fins a la seua mort el 31 d'octubre de 1920. Li van succeir el polític i escriptor José Martínez Aloy (1855-1924), que va ocupar el càrrec des del 18 de novembre de 1920 fins a 1924, i el pintor José Benlliure Gil (1855-1937), que va simultaniejar el càrrec de director del Museu amb el de president de l'Acadèmia des del 24 de juny de 1924 fins a juny de 1936, ocupant el càrrec quan el Museu encara es trobava en la seua seu del convent del Carme.

Durant el període de la Guerra Civil espanyola es va perdre gran part de la documentació administrativa, raó per la qual no pot verificar-se la Direcció del Museu amb certesa, si bé, gràcies a un altre tipus de fonts que van arribar a conéixer allò succeït, podem saber que al capdavant del Museu van estar, en primer lloc i de manera accidental, l'escultor Vicente Beltrán Grimal (1896-1963) durant un curt període de temps, de setembre a desembre de 1936, i el pintor Ricardo Verde Rubio (1876-1954), que el va dirigir de 1936 a 1939, segurament nomenats pel llavors director general de Belles Arts, Josep Renau Berenguer.

Després de la contesa va estar al capdavant del Museu l'historiador de l'art Manuel González Martí (1877-1972), qui va ocupar el càrrec des de 1939 fins a 1964, i baix la seua direcció es va produir el trasllat a la nova i definitiva seu de l'edifici de Sant Pius V. Li van succeir els historiadors de l'art Felipe María Garín Ortiz de Taranco (1908-2005), que va estar al capdavant del Museu entre 1965 i 1968, Felipe Vicente Garín Llombart (1943-2023), director des de 1969 fins a 1990, iniciant-se amb este últim les obres de reforma del Museu, Carmen Gracia Beneyto (1947), des de gener de 1991 fins a setembre de 1993, i Joaquín Company Climent (1954), durant el període d'octubre de 1993 a febrer de 1996, els quals, des dels seus respectius criteris, van dirigir els seus esforços a proposar els programes museogràfics més idonis per al Museu.

Ja en dates més recents, des de febrer de 1996 a novembre del 2009, ha ocupat este lloc el també historiador de l'art Fernando Benito Doménech (1949-2011), autor de la posada en marxa del nou Museu de Belles Arts de València després de la conclusió de les quatre primeres fases de la seua rehabilitació i ampliació. Ell va ser qui es va encarregar de dissenyar la col·lecció permanent del Museu tal com hui la podem admirar.

Paz Olmos Peris (1962), funcionària del Cos Superior d'Administradors Civils de l'Estat, va estar al capdavant del Museu des del 6 de juliol de 2011 fins al 20 de juliol de 2015.

Des del 7 de setembre de 2015 fins al 16 de maig de 2019, el director ha sigut José Ignacio Casar Pinazo (1956), arquitecte amb una extensa experiència en la restauració d'edificis tan destacats com la Catedral de València, l'església de Santa Caterina o el Museu Històric de Sagunt. També ha exercit com a arquitecte inspector de Patrimoni de la Generalitat i ha dirigit el Màster de Conservació de Patrimoni de la Universitat Politècnica de València. Des de 1999 dirigix la Casa Museu Pinazo, a Godella, que conserva i exhibix, entre altres, els fons artístics i documentals del pintor valencià Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916).

Entre el 13 d'agost de 2019 i el 31 d'agost de 2020, la Direcció del Museu va estar en mans de Carlos Reyero Hermosilla (1957), doctor en Història de l'Art per la Universitat Autònoma de Madrid i especialista en art del segle XIX.

En l'actualitat, i des de l'1 de setembre de 2020, el director del Museu de Belles Arts de València és Pablo González Tornel, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de València (2000), doctor per la Universitat Politècnica de València (2005) i professor d'Història de l'Art a la Universitat Jaume I de Castelló des d'agost de 2018. Les seues investigacions han versat sobre la història de l'art valencià, la festa com a construcció cultural i els usos i funcions de la imatge durant l'Edat Moderna.

Visualització de contingut web

El pati del palau de l'Ambaixador Vich

El Museu de Belles Arts de València, després de concloure la instal·lació museogràfica dels marbres del pati del palau de l'Ambaixador Vich, ha recuperat per a la memòria col·lectiva este significatiu conjunt del Renaixement hispànic.

El noble valencià Jeroni Vich i Vallterra (1459-1534), ambaixador del rei Ferran el Catòlic davant de la Santa Seu i més tard de Carles I, va participar activament en la política internacional en els pontificats de Juli II i Lleó X i va assistir de forma privilegiada, des de la seua arribada a Roma en 1507 fins al seu retorn a València en 1521, a un dels períodes més esplendorosos i fecunds de la història de l'art occidental.

De Roma, Jeroni Vich va portar importants pintures, destacant entre elles diverses de Sebastiano del Piombo que van marcar un punt d'inflexió en el panorama pictòric valencià sobretot de Vicent Macip, Joan de Joanes o Francisco Ribalta, per citar només uns quants autors. La labor de mecenatge de Jeroni Vich i la seua sensibilitat artística, tan afí a les novetats del Renaixement a Itàlia, es manifesten particularment amb el cortile (d'elegants columnes clàssiques, capitells de fina talla, arcs, cornises i frontons) que va manar fer per al seu palau a València cap a 1527. La introducció nova i primerenca d'este vocabulari classicista del primer Renaixement a Espanya compartix protagonisme amb el pati del castell de Vélez Blanco (Almeria), actualment conservat en el Metropolitan Museum de Nova York, i el pati del castell de La Calahorra (Granada).

Amb el derrocament del Palau Vich en 1859, l'Acadèmia de Sant Carles es va encarregar del desplaçament dels marbres a l'antic convent del Carme, seu llavors del Museu de Belles Arts. En 1909 es va procedir, amb una part de les peces, a una instal·lació museogràfica en l'antic refectori i aula capitular del dit convent baix projecte dels arquitectes Luis Ferreres i Francisco Almenar. La resta de les peces marmòries del desaparegut pati es van portar, passada la Guerra Civil espanyola, al que va ser Col·legi Seminari de Sant Pius V, nova seu des de 1946 del Museu. L'oblit de la importància capital d'este conjunt arquitectònic del Renaixement hispà i les circumstàncies històriques que van provocar la dispersió de les seues peces es va esmenar finalment en la tardor de 2006 amb la instal·lació definitiva del pati en el Museu de Belles Arts, convertint-se en un dels espais més emblemàtics de la ciutat de València, que permet de nou i després de molts anys apreciar de forma clara els seus valors.

Pati Vich