Esta exposició recorre, a grans traços, la figuració humana des del final del segle de les llums fins als suposadament feliços anys entre les dos guerres mundials. Este recorregut es fa a través de dos universos paral·lels, el de les arts plàstiques i el de la moda. El primer, amb artistes amb nom propi com Agustí Esteve, Vicent López, Zacarías González Velázquez, Vicent Rodés, José Madrazo, Salvador Martínez Cubells, Antoni Cortina, Ignasi Pinazo Camarlench, Emili Sala, Josep Benlliure, Joaquim Sorolla, Cecili Pla, Josep Mongrell, Josep Pinazo o Amadeu Roca; el segon, obra de creadors anònims fins al principi del segle XX, quan comença a parlar-se de vestits de Fortuny o de Paul Poiret.

Marià Fortuny i Madrazo (1871-1949), fill del pintor i pintor ell mateix, inventa un tipus de brocat imprés que imita els velluts llaurats dels segles XV i XVI, i a més dissenya amb ell vestits i roba teatral. Les grans dames parisenques sospiraven per les "robes de Fortuny", com conta Marcel Proust en la seua novel·la A la recerca del temps perdut. Inventa també un tipus de prisat sobre seda finíssima, amb el qual executa el seu famós vestit Delphos, paregut a una clàmide clàssica, però que cap en un puny i que lluïx entre altres Isadora Duncan.

Paul Poiret (1879-1944) allibera la dona de la cotilla i és per a molts, enfront de Christian Dior, el Picasso de la moda. Després vindran Elsa Schiaparelli, Coco Chanel i el mateix Dior, els modistes ja tenien nom.

L'exposició reflectix l'evolució de la indumentària, especialment els canvis de la silueta femenina, des de l'encotillat segle XVIII, l'alliberament de l'estil imperi durante la primera quinzena del segle XIX, o el retorn de la cotilla durant el romanticisme i fins quasi el final del segle.

La influència de grans figures femeninas huitcentistes, com l'emperadriu Sissi o Eugenia de Montijo, és palesa en la indumentària de la segona mitat del segle XIX.

El final d'esta centúria suposa el començament del definitiu alliberament de la dona amb l'incipient acurtament de les faldes i inclús els cabells curts, cosa fins llavors impensable.

La mostra inclou accessoris relacionats amb la moda, a més d'objectes tecnològics i mobiliari que contextualitzen art i indumentària, tot això gràcies a l'esplèndida col·lecció de Victoria Liceras i als fons de pintura, escultura i art moble del Museu de Belles Arts de València.